LA LÍNIA XYZ

La línia XYZ, també coneguda com a «Línia Matallana», es va planificar el 3 de maig de 1938, per una comissió presidida per Tomás Ardid, i la seua construcció es va iniciar molt ràpid ament a càrrec de la Comandància General d’Enginyers del Grup Exèrcits de la Regió Central. Va ser la franja de territori més fortificada de la Batalla de Llevant i l’escenari de les principals batalles. En ella van treballar més de 14.000 persones i es van enfrontar pràcticament mig milió de soldats: uns 220.000 per la part republicana i 260.000 per la part revoltada.

A banda de ser la línia defensiva més llarga de la història de la Guerra Civil, va ser també la més sòlida, complexa i millor dotada a nivell d’arquitectura militar de totes les línies de defensa que s’havien construït. Va ser, doncs, l’escenari triat per Leopoldo Menéndez i José Miaja per a fer-hi l’enfrontament decisiu de la Batalla de Llevant. El traçat d’aquest imponent cinturó defensiu està assentat sobre la serra d’Espadà, el fossat de la capçalera del riu Palància, la serra de Javalambre i continua fins arribar al llit del riu Túria a Santa Cruz de Moya.

La Línia XYZ estava planificada en profunditat, és a dir, que era una línia composada de línies a diferents nivells d’avantguarda i rereguarda. En altres paraules, no era una línia estreta, sinó una franja de territori fortificada. Tampoc es tractava d’una construcció ininterrompuda, sinó de trams discontinus, escalonats i estratègicament situats.

També cal destacar l’eficàcia dels coneguts com refugis-trinxera, amb un nom bastant descriptiu, ja que moltes d’aquestes trinxeres disposaven d’un refugi en el qual guarir-se. Era un element estratègic important, ja que els atacs d’infanteria de l’exèrcit lleial a Franco acostumaven a anar precedits de llargues preparacions per part de l’aviació i l’artilleria, durant les quals els soldats republicans romanien als refugis. D’aquesta manera, en passar la tempesta podien tornar a la seua posició i fer front a la infanteria amb avantatge. Els refugis, combatien la supremacia armamentística de la Legió Còndor i l’Aviazione Legionaria, i evitaven el chaqueteo, que consisteix en abandonar lels soldats la posició per inseguretat.

En aquest cinturó defensiu la conquista d’un cim només assegurava als rebels la dominació d’un petit territori i l’efectivitat de l’aviació i de l’artilleria era molt minsa, atès que els refugis i els búnquers es construïen a prova de bombes, fins i tot, de cinc- cents quilos, la qual cosa portava implícitament la neutralització de la superioritat de l’Exèrcit franquista en aviació i artilleria.

Miaja sobre la importància de la XYZ va dir el següent: «Una línia defensiva preparada oportunamente […] que constituyó una muralla que se elevava amenaçadora y ante la que quedaron millares de hombres que pretendian asaltarla…» (Galdón, 2011,52).

Hi ha dos teories per explicar el seu nom. La primera diu que portava les tres últimes lletres de l’abecedari perquè, tot i que no era l’última, era la línia defensiva definitiva per frenar l’avanç cap a València, el lloc escollit per a presentar la gran batalla, ja que era el lloc ideal per a neutralitzar la superioritat de l’aviació i l’artilleria de l’exèrcit rebel, com així va ser. L’altra teoria diu que les tres lletres fan referència a les tres dimensions (altura, longitud i profunditat), ja que realment no era una única línia defensiva, sinó un cinturó defensiu en profunditat, format per una sèrie de línies de fortificació; algunes d’elles molt reforçades.

Els seus 150 quilòmetres de longitud, replets de trinxeres, búnquers, refugis, parapets o nius de metralladores la converteixen en la major línia fortificada de tota la història d’Espanya. Estava formada per 14 punts de resistència:

1. Altures al nord d’Almenara fins els estanys i amb posicions adelantades a Villagut i la Llosa.
2. Vértex Picaio.
3. Km 18 de la carretera de Soneja a Nules.
4. Km 7 de la carretera d’Almedíjar a Ahín.
5. Matet.
6. Nord de Gaibiel.
7. Viver-Jérica, amb posicions entre Viver i Teresa per batre el pla.
8. Bejís.
9. Canales
10. Andilla.
11. Abejuela.
12. La Yesa
13. Arcos de las Salinas
14. Santa Cruz de Moya

Els enfrontaments en aquesta línia van ser els més intensos i els més mortífers de tota la Batalla de Llevant. En especial per a les tropes lleials a Franco, que van voler travessar-la sense èxit, malgrat l’enorme despesa humana empleada. Quan l’exèrcit atacant passava pel seu pitjor moment, el 25 de juliol de 1938, el General Vicente Rojo va aprofitar per a iniciar una ofensiva des de Catalunya que va desembocar en la Batalla de l’Ebre i que va relaxar la tensió bèl·lica a la zona.

Cal dir que en la seua zona avançada, a les portes de la serra d’Espadà, entre el vuit i el deu de juliol, les tropes dels cossos d’Exèrcit de Galicia i del Destacamento de Enlace de Garcia Valiño foren deturades de forma definitiva, fins el final de la guerra, davant d’una línia compacta que arranca des de la Casa dels Carrabiners de Nules, passa pel sud d’aquesta ciutat fins arribar a les estivacions muntanyoses de Miramar, tot deixant al nord la Vilavella, per a continuar cap a l’interior de la serra d’Espadà pel castell de la Vall d’Uixó i per allí pel nord d’Alfondeguilla fins enllaçar amb la XYZ, a l’altura de la Nevera de Castro.

El resultat va ser una franja de terreny d’una profunditat de deu o quinze quilòmetres prenyada de centres de resistència que configuren múltiples línies de defensa, amb capacitat d’impermeabilitzar el terreny al pas de l’enemic, tant per als republicans com per als rebels. Pensem que és més científic, i més adient des del punt de vista turístic, no parlar sols de la línia que correspon als centres de resistència, sinó també de les línies avançades i de suport republicanes, així com dels nuclis de resistència del bàndol franquista creats, principalment, després del 25 de juliol quan passen de l’ofensiva a la defensiva.

Durant els mesos en que el front es va estabilitzar a la línia XYZ, els dos exèrcits van aprofitar per a fortificar més i millor. Tanmateix, els republicans realitzaren alguns contraatacs de gran duresa, entre els quals destaca el de novembre de 1938 a Nules, amb milers de baixes per als dos bàndols. Aquest temps per a fortificar ho van aprofitar els sapadors de l’exèrcit de Franco per a construir els búnquers de Nules o les trinxeres de Villamalur que, per la seua bona conservació i bellesa estètica seran dos enclavaments a tenir en compte des del punt de vista turístic i patrimonial. Per la seua banda, els republicans van fortificar punts vulnerables com la línia de La Muela a Aceitenebro, on havien patit un trencament del front i que van blindar amb diversos búnkers.

En una guerra no s’hauria de parlar de vencedors, ja que la vertadera victòria és l’absència de guerres, però hi ha una expressió que s’adapta molt bé per definir el resultat de la Batalla de Llevant als enfrontaments de la XYZ: «victòria pírrica». Va ser una derrota de l’Exèrcit que comandava Franco, ja que volien arribar a València en pocs dies i, no només els va costar més del que esperaven, sinó que no van poder creuar la XYZ, on van patir una autèntica desfeta militar. Per als republicans va ser una victòria, tot i que el triomf va ser provisional.

La línia XYZ va estar fortificada amb molta cura i, encara que el pas del temps ha sigut demolidor, han arribat als nostres dies abundants vestigis d’aquells combats. Tots ells han de ser protegits per a garantir la seua conservació, però, a més, és necessari planificar la seua posada en valor des d’una visió global. Per poder valorar la importància d’aquestes «franges de terra escarbada», d’aquestes «parets», d’aquestes «casetes» o d’aquestos «murs de formigó» no ens hem de fixar en la seua bellesa, ja que no sempre la tenen, sinó en el context en el que es van crear. Són testimonis d’un dels esdeveniments més transcendents i brutals de la nostra història. Cal que els respectem com a símbols d’uns temps que cal recordar per que mai es repetisquen.