LA BATALLA DE LLEVANT

Va ser el clímax de la Història del segle XX a Espanya; l’esdeveniment en el qual es va decidir el model d’Estat per a les dècades posteriors. L’ombra de la Guerra Civil s’estén fins a l’actualitat; no només perquè els nostres avantpassats van morir per milers i van patir per milions, sinó perquè continua vigent. Parlar d’ella encara és tabú per a molts, però també una referència política constant quan es tracta de buscar analogies, perquè la Guerra Civil, no s’ha superat; continua vigent més enllà del mer estudi historiogràfic. Per desgràcia, el que interessa de la Guerra poques voltes és saber el que va passar en realitat, sinó cóm de bé encaixa amb els diferents discursos polítics, ja que la guerra representa la línia política en el seu punt extrem. Tanmateix hi ha una atracció emocional cap a la Guerra i és un dels períodes més investigats i més publicats, així com un referent artístic per al cinema o la literatura.

Tota simplificació és perillosa des el punt de vista històric, però també necessària si es vol mantindre el poder divulgatiu del relat. Dit açò, la Guerra Civil va ser fruit d’un colp d’Estat planejat per elements monàrquics, militars i feixistes amb l’objectiu de posar fi a un període democràtic en el que s’emprengueren reformes ambicioses de la societat, reformes que beneficiaren a bona part de la societat, però que perjudicaren als poders tradicionals.

El colp d’Estat dividí el territori espanyol entre els llocs on va triomfar i on va fracassar, com és el cas de les terres valencianes. Aleshores esclatà una revolució a la rereguarda durant la qual s’empoderaren les organitzacións obreres, tot i que als pocs mesos el poder tornà a les institucions. Junt amb la revolució aparegueren elements incontrolats que portaren a terme una repressió que és pràcticament tot el que perdurà en el relat franquista de «los rojos», que ho utilitzà com a element legitimador (malgrat ser fets posteriors al colp d’Estat). Tanmateix, a la rereguarda rebel es portava a terme una repressió sistemàtica i que acabà sent tres voltes major. Cal parlar també dels bombardejos a la rereguarda, fruit de la denominada «guerra total», dels refugiats, de les dures condicions del front. Durant les guerres hi ha més víctimes que herois, tot i que d’elles es parla menys, o molesta parlar-ne perquè no és agradable.

En l’apartat de les estratègies militars, després dels intents frustrats dels rebels d’ocupar Madrid, la guerra s’allargà. Cal dir que la no intervenció, sumat a altres factors, va generar que la guerra fora desigual. La República va patir un bloqueig logístic en armament, municions o aliments que els deixava en clara inferioritat. Els rebels canviaren el seu eix d’atac cap al nord i, després d’avançar per Aragó, el mes d’abril de 1938 ocuparen Vinaròs. Aleshores comença la batalla de Llevant.

És el nostre episodi de la Guerra Civil des del punt de vista bèl·lic, ja que les comarques de Castelló van ser escenari destacat dels enfrontaments entre els dos bàndols. La Batalla de Llevant va tindre lloc entre els mesos d’abril i juliol de 1938, dins del context de la Guerra Civil Espanyola. Després de la desfeta republicana que va finalitzar amb l’ocupació de Vinaròs [15 d’abril] els rebels van poder separar Catalunya i la frontera amb França de la resta de la rereguarda republicana. Els republicans van tractar de revertir la situació, però, malgrat que l’Exèrcit Republicà havia deixat enrere bona part dels defectes de 1936, la superioritat artillera i de l’aviació per part de l’exèrcit lleial a Franco ho van impossibilitar. Hem de recordar que, entre altres coses, la tecnologia de la Legió Còndor i l’exèrcit i aviació de Mussolini estaven a disposició de Franco. De fet, la proporció en l’aviació era de 2,5 a 1 a favor d’ells i a banda del nombre d’aparells, la disponibilitat de bombes i de munició era molt desequilibrada.

No és una batalla amb tant renom com unes altres com la de Madrid, Brunete, Belchite, Terol o la de l’Ebre, però això no es deu a la seua falta de magnitud o al fet que no fora una batalla decisiva. És per això que se la coneix com la batalla oblidada o silenciada. Oblidada per les esquerres, d’esquenes a la història militar en les seues investigacions i silenciada per les dretes per suposar una derrota franquista.

Les raons que van portar la Batalla de Llevant a l’oblit van ser, per una banda, de caire polític, doncs el resultat global no va ser massa favorable per als qui van guanyar la guerra, és a dir, per als qui van escriure la història durant molts anys. No el van considerar el seu episodi més gloriós, per dir-ho d’alguna manera. Tampoc va ser reivindicada com a icona de la resistència per cap partit polític lleial a la República, tal com explica Anthony Beevor en el seu llibre La Guerra Civil Española:

Esta acción republicana, puramente defensiva, fue una victoria mucho mayor que la tan cacareada de Guadalajara, aunque fuera menos espectacular. Con 20.000 bajas nacionales por 5.000 republicanas, el eslógan «resistir es vencer» tenía, al fin, algún sentido. Lo lamentable fue que los dirigentes republicanos no aprendieran de esta batalla y siguieran dando prioridad a consideraciones políticas y de propaganda sobre la eficacia militar.

A aquest fet se li ha de sumar l’oblit per part de les universitats, ja que València formava part de la rereguarda i des d’allí es donà preferència a altres camps d’estudi com les col·lectivitats, la revolució política, els poders alternatius, la cultura antifeixista, l’agitació, propaganda, les experiències educatives, la repressió i la violència de rereguarda, i aquesta corrent es va estendre a Castelló. El vessant militar del conflicte va romandre com a un element secundari i, en definitiva, la falta de publicacions deixà un buit historiogràfic que ha quedat palés durant anys a les principals obres sobre la Guerra Civil Espanyola.

La situació internacional va perjudicar clarament a l’Exércit Republicà, ja que el pacte de No Intervenció que van signar les potències europees respecte al conflicte espanyol, no va impedir un bloqueig per part de la flota de Hitler i Mussolini. Un fet determinant que va limitar el poder armamentístic de l’Exèrcit Republicà. A més, tant Italia com Alemanya van donar un clar suport a Franco, que l’ajuda de països com Rússia no va ser capaç de contrarestar.

El lema de l’Exèrcit republicà era el de «resistir és vèncer», ja que el temps era important per a poder fortificar i també per a esperar una reacció d’altres països europeus o l’inici de la Segona Guerra Mundial. Hitler amb la invasió dels Sudetes estava creant les condicions necessàries perquè esclatara un conflicte en el qual, malgrat tots els menyspreus cap a la República Espanyola per part de les democràcies europees, es convertirien en aliats en la lluita contra el feixisme. Finalment, l’inici de la Segona Guerra Mundial va arribar tard per a les intencions dels dirigents republicans.

A l’Exèrcit de Franco, després d’ocupar Vinaròs, se’ls van presentar dues alternatives: atacar cap al nord o cap al sud. Franco va decidir prosseguir cap al sud, en contra de l’opinió dels seus aliats i tenia previst l’arribada a València als pocs dies, però es va trobar amb una orografia complexa, una bona organització militar de l’Exèrcit republicà i la col·laboració de la població civil dels pobles de la rerreguarda. Per tant, el desenvolupament de la Batalla de Llevant va portar una velocitat molt menor de la que havien previst i no va ser un avanç continuat, sinó a salts, a causa de la tàctica republicana basada en línies de defensa.

L’Exèrcit Republicà va ser dirigit pel valencià Vicente Rojo, que aleshores estava a Catalunya, i per l’encara coronel Leopoldo Menéndez, qui dirigia l’Exèrcit de Maniobra i, a partir de l’1 de juny, també l’Exèrcit de Llevant. La tàctica que es va seguir coincidia amb el discurs de Juan Negrín, és a dir, la de resistir per vèncer. El temps permetria formar part de la guerra a major escala que es veia com a imminent.

Esta política es va veure reflexada en el camp de batalla amb la idea de defendre pam a pam, i perquè esta defensa fora efectiva els republicans crearen una sèrie de línies defensives fortificades, tal com es veu al mapa següent.

La línia del Riu Sant Miquel va ser fonamental per al desenvolupament de la Batalla de Llevant, ja que al sector de la costa, on hi havia major concentració de forces, l’Exèrcit Republicà va retindre a les tropes rebels entre el 6 de maig i l’11 de juny. De fet, els rebels només van poder superar esta línia mitjançant una penetració per l’interior a càrrec del Destacamento de Enlace i el Cuerpo de Ejército de Galicia. El temps que van guanyar va permetre fortificar millor la denominada línia XYZ, on es va forjar la derrota dels soldats lleials a Franco.

No obstant, aquesta penetració interior va ser molt fructífera per als sollevats, que, no sense esforç, despesa de munició i baixes, van poder superar dos línies defensives importants i ocupar, el 15 de juny de 1938, la ciutat de Castelló, fet que va ser molt aprofitat per la propaganda rebel per pujar la moral a les tropes i per donar una imatge victoriosa que s’estava difuminant.

Si la primera part de la Batalla de Llevant va ser un fracàs per a l’Exèrcit comandat per Franco, el que restava va ser una derrota, ja que si el seu objectiu era el d’arribar a València en pocs dies, es van estavellar contra la línia XYZ i les seues rodalies, sense poder avançar.

Tot i que la línia començava a Almenara, va ser a Nules, 10 km al nord, on es va aturar el front. De fet, el barranc de la Serraleta, al sud de la localitat va ser la línia de front durant mesos, després de ser ocupada la localitat el 8 de juliol de 1938. Nules era un centre de comunicacions i està ubicat entre el Mediterrani i l’extrem oriental de l’espina dorsal de la serra d’Espadà. Esta situació estratègica va provocar que fora la localitat més castigada per l’aviació i l’artilleria franquistes de tota la Batalla de Llevant, cal sumar la voladura del campanar per part dels republicans amb l’objectiu d’eliminar un observatori. No debades, a Nules, d’un total de 1.930 cases, van quedar completament enderrocades 623 i altres 722 van resultar danyades. En entrar les tropes franquistes, el seu aparell propagandístic va atribuir esta destrucció a «los rojos»… i després de 84 anys aquesta visió que va donar la propaganda encara genera intensos debats. És per això que allí s’ubica un centre d’interpretació.